Comentari a les tertulies

Potser començar parlant d'aquesta última entrada que he publicat, la tercera tertulia que trasllado a aquest blog meu que té les hores comptades. De moment. Els agraïria que no matessin al missatger. Des dels temps dels grecs que ha sigut costum carregar-se al missatger, i crec que ja és hora de deixar de fer-ho. Jo aquí era un cronista, transcrivia textualment el que les persones grans m'explicaven, i si els metges, els "mantes" o els cubans se senten ofesos per les paraules d'aquesta dona que jo anomeno Beatriu els hi prego que no me'n facin a mi responsable. Aquelles tertúlies em van aportar molt, pero van passar anys fins que ho vaig poder copsar. Escrivia i escrivia les tertúlies més interessants i vaig agafar tant de pràctica que fins i tot vaig començar a inventar-me-les. La tertúlia titulada "Maria", que es pot llegir aquí clicant l'etiqueta "tertulies", no va passar mai, és una invenció, o més ben dit un trasllat, perquè eren fets fragosos que es referïen a una altra usuaria de l'associació, que feien referència a una difícil relació amb la filla, que només podia escriure si m'inventava un escenari nou i un altre nom per a la usuaria. Aquesta tertúlia ficticia, Maria, em va servir de base i d'inspiració per escriure una part del meu conte "Cicatrices", el conte més llarg que he escrit mai, es podría vendre com una novel·la curta. Vet aquí que un fet en apariència insubstancial, una tertúlia del voluntariat migpartida i inventada, va acavar creant un personatge per al meu millor conte. Però aquest llibre ja està descatalogat i més val que continuï desenvolupant aquesta entrada tan especial per a mi.

Per què escriure en català? No és la primera vegada que escric en català, aquí al blog n'hi han exemples. Per què escriure en català si no és el meu idioma matern, si en una editorial me l'haurien de revisar, si per fer-ho bé hauria d'estudiar gramàtica, si els internautes de fora de Catalunya no l'entendran...? Doncs bé, ja està massa polititzat el tema de la llengua per a que ara em torni foll y escrigui alguna bestiesa. Escric en català per cultura, per respecte, perquè sóc gairebé bilingüe i per mi seria un repte traduïr els meus propis llibres. Els idiomes són un tresor, i practicar-los augmenta la intel·ligència. I segur que cometré errades, però des del principi vaig decidir que el blog seria bilingüe, i aquí segueixo fidel a aquella premissa, encara que aquest sigui el penúltim post del blog.

Per què deixo el blog? Hi han dos raons de pes. La primera és la desmotivació; aquest espai, i ho sento si semblo poc romàntic, va ser creat per a promocionar la meva obra, no era de fet un blog ans era una plataforma de venda. I Internet és un Univers, un oceà impossible de copsar. Vaig posar a la venda un conte, molt bó, un dels meus exercicis surrealistes; me'l van comprar tres persones, la mare, la germana, i la poetessa amb la que escrivia poemes a quatre mans, uns poemes que també es poden llegir aquí...tres vendes, que no em vaig molestar ni a cobrar de la plataforma Safe Creatives. Vaig tenir el meu primer llibre, "Cotidiano Delirante i otros relatos", també a la venda. Si algú me'l va comprar via blog ho desconec, però el llibre no va triomfar precisament, ni a Internet ni enlloc. Finalment vaig flirtejar amb una opció com qualsevol altra: posar a la venda un ebook amb el meu primer poemari, amb les rimes que també es poden llegir aquí en versió reduïda...i no vaig gosar. Posar un ebook a la venda i promocionar-lo és una feina a temps complert, i ningú t'assegura l'èxit, fet que jo ja sospitava degut a les meves experiències anteriors. Era fer un gir de cent vuitanta graus;
canviar el llegir llibres de paper per la Blogosfera, deixar els meus escrits llargs, els que envïo a les editorials, per fer-ne de curts, que és el format gairebé obligat dels blogs. No vaig gosar ni potser, en el fons, vaig voler. Molts diners, molt d'esforç i una vida nova per potser acavar venent cinc o deu ebooks...vaig ser conservador i em vaig abstenir. Però és un recurs que no l'he pas perdut, simplement ho he ajornat.

La segona raó? Una crisi de valors com aquell qui diu. Vaig pensar un dia si feia bé de compartir gratuïtament una escrits que vull que em donin de menjar en el futur. Vaig pensar si era ètic compartir poemes de llibres de paper, les meves entrades titulades "Maestros de la poesía". Es pot llegir en tots els llibres, està prohibit fer aixó, "el que reproduzca total o parcialmente el contenido de este libro...", etcètera. Jo crec que les editorials i la Blogosfera només ténen una opció: conviure. I s'agraïria una mica més de flexibilitat, perquè compartir un parell de poemes de Neruda o de Machado l'únic que fa es fomentar la lectura. I quina és l'actitut dels escriptors consagrats envers la Blogosfera? Molt i molt diversa, hi ha reaccions de tots els colors. N'hi ha de positives, com la d'en Pérez-Reverte: "Los blogs son una voz libre en un mundo que por desgracia no siempre lo es". Reverte, qui ans ell, que s'ho pot permetre i que té uns pebrots granítics. N'hi ha de negatives, com l'extracte d'un llibre de l'escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez: "Fue un hecho que comentaron todos, desde los columnistas a los que leía todo el mundo a los blogueros a los que no leía nadie". Un comentari obertament despectiu, no cal dir-ho. Però hi ha també l'exemple d'un escriptor que s'ha adonat de la utilitat dels blogs com a eina per mantenir un contacte freqüent amb els seus lectors, un premi Alfaguara ni més ni menys, l'escriptor hispano-argentí Andrés Neuman. El seu blog es titula "Microrréplicas", i s'hi pot accedir des de la meva pàgina. Què comparteix en Neuman al seu blog? Res amb valor comercial, res que jo hagi vist: contes curts molt primerencs, anècdotes de viatges, crítica artística, ha parlat fins i tot del Leo Messi, en unes entrades titulades "Lo que Messi no es". Potser té raó aquest home, del que només he llegit un llibre, Hablar Solos, un llibre molt bó, per cert, i que recomano a tothom. Potser té raó, i una carrera d'escriptor consagrat i premiat es pot barrejar amb una activitat promocional a la Blogosfera. Resumint: ni els blogs haurien d'enfonsar les editorials ni les editorials poden prohibir els blogs, així que la opció escollida pel Neuman sembla la més encertada i assenyada: emprar amdúes vies.

Jo faré com ell, és el més assenyat des del meu punt de vista. I ara torno al primer paràgraf, torno a parlar de les tertúlies, de la meva experiència amb l'associació dels Amics de la Gent Gran. Anava a les tertúlies sempre amb dubtes al bell mig del cervell...doncs bé, estava escrivint, com sempre. Aprenent a caracteritzar personatges, àvies en aquest cas. Un escriptor treballa tot el dia, mai se sap d'on pot sorgir la idea enlluernadora: d'un diari, d'una sèrie, d'una pel·lícula, d'una pintura, de la lletra d'una cançó, d'una conversa, fins i tot dormint pot aparèixer, en forma de somni. Ja de llibres no parlo, que és massa obvi. I la gent...és una manera un xic interessada d'haver arribat a aquesta conclusió, però escriure m'ha fet refusar violentament la idea de viure la vida amb una mentalitat jeràrquica o elitista. Jo escric realisme; i una àvia del voluntariat ha estat més important en la meva vida que el García Márquez i el William Shakespeare junts. I això no es anarquia, no és subversiu, no sóc un somiatruites; és realisme pur i simple, és lluïdessa. Consciència. És un fet sense discussió, ha estat així i ningú no em pot discutir l'experiéncia d'haver-ho viscut i d'haver-ho escrit. L'elit? Cultural, en el meu cas, cada activitat té la seva elit, n'hi ha d'econòmiques, de polítiques, de socials, de religioses, d'esportives...l'elit? Benvinguda sigui, la rebré amb els braços ben oberts, estic delerós de tractar amb ells...sempre que això no impliqui l'aïllament. Perquè en el moment en que caigui en l'aïllament ja no podré escriure contes com el "Cicatrices", ni potser cap altre, perquè perdré el contacte amb la creativitat de les persones que no són de l'elit però que també tenen els seus moments de lluïdessa i les seves aventures per explicar. I bé, no sé què podría afegir. Més clar no es pot dir, i tots els meus respectes per la jerarquia, respecto tant la jerarquia que fins i tot penso que és instintiva i no pas política, però l'art si no és un xic anàrquic no val per res, i si perd el contacte amb la gent del carrer es torna buit i mancat de força i d'empatia.

Potser la única vida en què l'anarquia suma i no resta: la vida artística.

M'he quedat ben a gust, i ara què? Què passarà amb aquest blog? No tornarà a parlar mai més? Em demanaràn les editorials que esborri poemes i contes? És quedarà esquifit, amb els articles, les tertúlies i poca cosa més? Potser en el futur serà un espai per a les ressenyes literàries i per parlar de cinema? Tot el que es pugui fer sense violar drets d'autor ni regalar les calces? I jo que sé. Jo de moment descanso, deixo aquesta aventura virtual amb 100 entrades clavades i em dedico a la meva vida d'escriptor solitari, a llegir molt de paper i a trucar a les portes de les editorials, a veure si canvïen d'opinió. I avui he decidit ser un "manta", com deia la Beatriu. No traduïré al castellà aquesta entrada, la desmotivació ha guanyat la partida. No us perdeu l'entrada 100, aquesta és la 99, que no s'arriba a aquesta xifra tots els dies. Un petò a tothom, us estimo de tot cor.